Contrarevolució turca

Valentín Popescu, La Vanguardia, 24 d'octubre

La creixent violència de la vida pública turca resulta de difícil comprensió si es busca la causa immediata de la vehemència amb què xoquen policia i manifes­tants. En aquest marc ho hi ha explicació per la indignació popular i la repressió governamental d’un país què porta prop de deu anys de notable creixement econòmic i que està regit per un Govern què ha estat elegit -i reelegit- de­mocràticament amb àmplies majories.

Si l’anàlisi s’endinsa una mica més, si es fixa en l’estructu­ra de la societat turca, les convulsions acaben tenint la seva lògica. I és que Turquia dista molt de ser homogènia, i el benestar dels últims lustres té tant d’avanç financer com de contrarevolució social. Es la contrarevolució d’Anatòlia, re­gió agrària i tradicionalment endarrerida, contra el prolon­gat predomini de la zona occidental, amb les seves elits urba­nes i financeres, i les connivències entre el gran capital i l’alt comandament militar al qual Mustafa Kemal va nomenar marmessor de les seves reformes de principis del segle XX.

El panorama polític turc s’assembla al de l’Egipte demo­cràtic actual: tots dos estan profundament dividits. Només que mentre a Egipte la lluita és merament política -el generalat contra els socialistes islàmics (Germans Musulmans)-, a Turquia la fractura és triple: política, social i ètnica.

Perquè no s’ha d’oblidar que la revolució kemalista va i transformar l’anquilosat, corrupte i antiquat soldanat turc i en un Estat laic, , europeista i dirigit (després de la mort ; d’Atatürk) per una aliança de generals i empresaris de la part occidental del país, ja que la República creada per Ke­mal va sucumbir aviat als mals endèmics del tercer món: caciquisme, corrupció i pèssima gestió econòmica.

Contra això es van alçar fa decennis, pacíficament i gradualment, els islamistes moderats de l’AKP, protegits per la segona revolució  turca: la de la classe mitjana d'Anatòlia,  que va apostar per la*formació professional i iniciatives empresarials assenyades, de metes a l’abast dels seus recursos financers i industrials. Aquesta segona revolució va ser econòmicament i políticament un èxit, i ho hauria continuat sent si l’AKP no hagués tingut I una ambició política molt més forta que la de la simple gerència de la República. Erdogan i el seu equip pretenen fer tornar Turquia al si de l’islamisme tradicional. Per això necessiten -i estan intentant-ho- desmantellar les restes de i poder que tenen els militars i l’oligarquia de l’oest. A més, j com que les arrels i la força de l’AKP estan en l’antigament retrògrada i menyspreada Anatòlia, la seva ofensiva políti­ca té molt de revengisme social.-

I aquí ressorgeix la similitud entre Turquia i Egipte: als militars i capitalistes de l’oest els queden estructures i reser­ves suficients per enfrontar-se a l’AKP al marge de les ur­nes. Es a dir, mobilitzant el carrer i els laïcistes, i ara han aprofitat debilitats circumstancials d’Erdogan per atacar el règim. La maniobra els resulta més fàcil en la mesura que les repetides grans victòries electorals de l’AKP han arrosse­gat el Govern d’Erdogan cap a un autoritarisme i violència policial cada vegada més allunyats de la democràcia, men­tre l’índex de creixement econòmic i de plena ocupació del país decreix per la crisi global.